CURIOSITATS

dilluns, 17 d’abril del 2017

DIONEA

La dionea (Dionaea muscipula) o l'atrapamosques, és una planta de la família de les droseràcies i de l'ordre de les cariofil·lals. 

HÀBITAT:
Es originària del sud-est dels Estats Units, de Carolina del Nord i del Sud. Viu en entorns pobres de nitrogen, com pantans i aiguamolls.
Necessita un clima suau, amb hiverns poc freds. Si passa un hivern intens, es debilita i mor després de poc temps.

DESCRIPCIÓ:
És una petita planta carnívora amb un sistema d'atrapar insectes molt característic. 
Està formada per una roseta d'entre 4 a 8 fulles que sorgeixen d'una curta tija subterrània de forma bulbosa. Cada tija aconsegueix una altura màxima d'entre 3,5 a 10cm, depenent de l'època de l'any. Les fulles més llargues amb trampes robustes es formen normalment després de la floració.
Les fulles són vermelles o verdes, i les flors són blanques.
La pala de la fulla es divideix en dues regions: un pecíol de forma de cor amb capacitat de fer la fotosíntesis i un parell de lòbuls que formen la seva "trampa". La cara superior d'aquests lòbuls conté pigments vermells i les seves vores estan fisionades per pèls o cilis que s'entrellacen i eviten que la presa marxi. Si la presa que captura és molt petita, aquesta es pot escapar pels buits que queden entre els pèls, però si no ho aconsegueix al cap de 12 hores, que és quan s'obrirà la fulla, la presa continuarà movent-se dins de la trampa on farà que les fulles es tanquin amb més força i per tant, que faci la digestió més ràpid.
Quan es conreen a partir de llavors, la planta tarda entre 4 i 5 anys en arribar a la maduresa i generalment, viuen entre 20 i 30 anys si es troben en les condicions adequades.

CAPTURA:
El mecanisme de captura s'activa quan la presa fa contacte amb un dels tres tricomes en forma de pèl que es troben a cadascun dels lòbuls. Aquest mecanisme és tan especialitzat que pot distingir entre preses vives i estímuls diversos com gotes d'aigua. En el cas que sigui una presa, aquesta ha de tocar dos dels pèls en un interval de 20 segons o només un dues vegades molt ràpid, i després, els lòbuls es tancaran en 0,1 segons. 
La velocitat de tancament pot variar en funció de la quantitat de llum, mida de la presa i de les condicions de cultiu. 

DIGESTIÓ:
Si la presa no es pot escapar, la planta s'anirà ajuntant cada vegada amb més força fins que les parets internes dels lòbuls es toquin. Quan això passi, es formarà un "estómac" en el qual es produirà la digestió a partir d'uns enzims produïts per les glàndules dels lòbuls.
A partir de substàncies trobades en els lòbuls, l'insecte es reduirà a una closca quitinós trencant les membranes cel·lulars de l'animal.

CULTIU:
Les atrapamosques són molt populars, però molt difícils de cultivar. L'èxit del seu cultiu, és que després es pugui reproduir per ella sola al seu hàbitat natural.
Necessita un substrat lliure de sals minerals i una bona barreja de sorra de quars. El reg s'ha de realitzar amb aigua àcida i necessita una exposició a ple sol, ja que sense llum suficient, es debilita i mor.
La planta sempre ha d'estar en un sòl humit. 
La temperatura adequada és entre 18º i 26º a l'estiu i entre 5º i 10º a l'hivern.
Durant el temps d'inactivitat, els regs han de ser molt escassos.










dimecres, 5 d’abril del 2017

CÒLIC NEFRÍTIC O RENAL

El còlic nefrític o renal és un dolor sobtat de gran intensitat que es produeix per la presència de càlculs o pedres a la via urinària. Habitualment, l'obstrucció passa a l'urèter, que és el tub que conecta el ronyó (òrgan on es produeix l'orina) amb la bufeta (òrgan on s'emmagatzema fins que es buida per mitjà de la micció). Aquesta obstrucció fa que lorina no avanci al llarg de la via urinària i que es quedi retinguda. Aquest fet origina un augment de la pressió dins la via urinària que és el causant de l'intens dolor. 

El dolor sol començar a la regió lumbar (zona mitjana-baixa de l'esquena) i es desplaça cap al davant de l'abdomen fins arribar als genitals. Pot anar acompanyat de nàusees, sensació de mareig, sudoració, coïssor a l'hora d'orinar i sang a l'orina. És un dolor que obliga al pacient a estar inquiet i a moure's perquè no troba cap posrtua que l'alleugi.

PREVENCIÓ:
Alguns dels factors lligats a l'alimentació que ajuden a prevenir aquest tipus de malaltia són:
  • Prevenir el consum d'aliments rics en oxalats, com els espinacs, el te, els tomàquets i les mongetes.
  • Evitar el consum exagerat de productes làctics com la llet i els formatges, (ja que això evita la formació de cristalls de calci).
  • Prevenir el consum en excés de productes d'origen animal, com carns, ous, peix (ja que també posseeixen grans nivells de calci, ajudant així a la formació de càlculs renals).
  • Evitar el consum irracioal de sal, dolços, alcohol, etc.

TRACTAMENTS:
En funció de la localització i la mida de la pedra, es poden plantejar diverses estratègies.

Si es tracta d'una pedra de mida petita (inferior a 5 mil·límetres) es pot plantejar esperar l'expulsió espontània si el dolor és controlable amb l'analgèsia. Si això no passa, o en el cas d'una pedra més gran, el tractament d'elecció és la litotrípsia extracorpòria per ones de xoc, en què una màquina externa genera una energia que es focalitza sobre la pedra. Aquesta tècnica, que es duu a terme de manera ambulatòria, produeix una fragmentació de la pedra de manera que es pot expulsar en petits trossos per via natural. Una altra tècnica és la ureteroscòpia, que s'ha de fer al quiròfan. Consisteix a introduir un instrument endoscòpic fi a través de la uretra i la bufeta fins arribar a l'urèter. Quan es localitza la pedra es fragmenta i/o es polvoritza mitjançant un làser, de manera que el pacient no ha d'expulsar els fragments a través de la micció.

En alguns casos no complicats, es fa una derivació urinària, la qual es pot dur a terme mitjançant dues tècniques diferents. La primera és la col·locació d'un catèter ureteral i la segona la col·locació d'una sonda de nefrostomia percutània.

COMPLICACIONS:
Si la pedra aconsegueix obstruir completament l'urèter, l'orina acumulada i no drenada afecta la funció del ronyó del mateix costat. Això porta a la lesió permanent d'un ronyó o bé a una completa pèrdua de la seva funció.
També, el mínim trànsit urinari pot causar una infecció que es pot complicar amb una sèpsia (síndrome d'anormalitats fisiològiques, patològiques i bioquímiques): febre, calfreds, dolor i inflamció de la pelvis renal. Si no es tracta, pot arribar a causar la mort.


En la història mèdica, aquest dolor és conegut com el més intens que existeix, i es presenta comunament en la medicina d'emergència com a un dolor pitjor que el part.